B

B

diumenge, 29 de desembre del 2013

SEGON TRAM DE LA MURALLA SUD-EST DE BARCINO (CARRER DEL SOTS-TINENT NAVARRO/PLAÇA DELS TRAGINERS)

 



Si continuem caminant pel carrer del Sots-Tinent Navarro, a partir de la Baixada dels Caçadors, només són visibles dues torres, les números 27 i 28, de les quals ja hem parlat amb una entrada anterior; la resta del traçat de la muralla, o el que queda d'ella, es troba amagada per diferents edificis moderns. A l’arribar al final d’aquest carrer, el traçat fa una inflexió en la seva part final, que correspon a les cantonades arrodonides del perímetre.



A la plaça dels Traginers es conserva un dels angles de la muralla, que donava en aquesta zona de la costa, amb una torre de traçat circular.

dilluns, 16 de desembre del 2013

BREU ESTUDI GEOARQUEOLÒGIC DE BARCINO


Una col·laboració especial per aquest bloc de Patricia Rubio Illescas / Cantibus

Introducció.

Aquest treball es centra en dos punts d’estudi principals:

1-    Geomorfologia del Mons Taber. Un dels turons de Barcelona on es va formar la ciutat de Barcino.
2-    La línea de costa romana de Barcelona, i alguns aspectes curiosos sobre aquest fet.

Abans de tot, cal situar històricament la fundació del municipi romà de Barcelona, i en conseqüència afegir algunes curiositats geològiques i arqueològics d’aquest assentament. Ja que, molta gent pensa que la fundació del municipi té lloc al Mont Tàber, per situar-nos, el turó seria tot l’espai on es troben les columnes d’August, l’actual plaça de Sant Jaume, el Museu d’Història de la ciutat, etc... Però la realitat no és aquesta.

La fundació del municipi té lloc a la muntanya de Montjuïc  (els romans anomenaven aquesta muntanya amb el nom de ‘Mons Iovi’, o sigui, la muntanya de Júpiter à punt A). Els vestigis arqueològics que identifiquen aquest ‘pre-assentament’ daten del segle I a.C, era l’inici del municipi Faventia, posteriorment el coneixereim com a Barcino. Molts investigadors diuen que, els romans tendien a envair de forma immediata els assentaments indígenes, en aquest cas, tenim constància de que a Montjuïc s’assentaven ibers, en termes de divulgació actuals els coneixem com ‘laietans’. Tot i això, els romans no estaven molt convençuts de la localització del municipi, i durant aquest mateix segle es traslladen al Mont Tàber (punt B), on varen iniciar la construcció de la muralla i el temple de Júpiter, avui conegut com el temple d’August. Probablement el municipi es va situar aquí degut a que la línia de costa es trobava prop del Tàber, i això podria facilitar l’activitat econòmica del municipi. Tot el material constructiu que va formar la ciutat provenia de Montjuïc, més endavant tractarem la qüestió geològica d’això. 

Per tant, l’objectiu d’aquest petit estudi serà un incís en una de les pràctiques arqueològiques més importants per a l’estudi divulgatiu, la geologia, del qual pren un paper important, i que moltes vegades ajuda a identificar i entendre la posterioritat de l’antiguitat històrica.

El cas de Montjuïc.

Com s’ha esmentat abans, gran part del material constructiu que es va utilitzar per a Faventia provenia de Montjuïc. Aquesta cantera es troba situat en el vesant SW de la muntanya, el tipus de roca que proporciona és el gres. Aquest material està composat per un tipus de roca sedimentària detrítica omplerta de matriu o ciment de silici o carbonat càlcic. La cantera de gres va ser explotada des de l’arribada dels romans fins aproximadament al segle XVIII.

                          


Cantera de Montjuïc. Intervenció arqueològica al 1991.



 Gres.

Faventia: del Mons Iovi al Mons Taber.

Com s’ha dit abans, a Montjuïc es produeix un abandó d’aquest ‘pre-assentament’ per a establir-se al Tàber. Pensem que els motius d’aquest trasllat tenen a veure amb les condicions del medi que ofereix la zona:

  1. La platja es trobava molt a prop, una de les pistes és la toponímia conservada, una de les portes de la muralla rebia el nom de ‘Porta del Mar’, la qual cosa ens porta a pensar en aquest fet. A posteriori, mostrarem aquest fet des d’algunes intervencions que es varen fer per a confirmar aquest fet.
  2. El Tàber estava envoltada de rieres. Un fet important per a l’abastiment d’aigua tant per a la població com per els camps de cultiu. Tot i això i sense motius de desprestigi, tenien l’aqüeducte amb aigua procedent dels rius Llobregat i Besós.
Des del punt de vista geològic, el Tàber es un turó que es troba a uns 16,1 m sobre el nivell del mar, on la proximitat amb el mar és un dels factors on es pot veure a la sedimentació, i que en moltes intervencions arqueològiques desenvolupades en aquesta zona han comportant problemàtiques com les següents:

  1. El turó és un bloc del Miocè de Montjuïc aixecat abans del Quaternari. És a dir que, la formació geològica de Montjuïc i del Tàber tenen les mateixes característiques geològiques, i és probable que es formessin al mateix temps.
  2. El turó està limitat pels costats de ponent i llevant per falles o un esglaó de falles, formades durant el Quaternari antic, fet que no es poden demostrar amb certesa, excepte un: és el que es troba a les faldes de la catedral de la ciutat.
  3. El Pliocè ha estat escombrat pel cim del Tàber a causa de l'erosió del Quaternari, com a resultat dels canvis climàtics.






RIBA, O; COLOMBO, F. Barcelona: La Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geología urbana
Barcelona: Planetaterra, 2009, pg. 278. ISBN: 9788492583393.

La línia de costa.

La situació de la platja començaria al c / Regomir on es troba la Porta del Mar. Les evidències en una de les torres d’aquesta porta situada a la plaça Trapi, s’observa que el gres d’aquesta torre va quedar totalment erosionat per les pujades de marea.
La problemàtica de la reconstrucció de la línia de costa és notable a causa de la sedimentació. Per exemple, entre Montjuïc i el Tàber hi ha un relleu en forma de barranc, formant un cordó litoral o cordó de platja. Tot el front marí del Miocè, té poc profunditat i és discontínua des d'aquesta muntanya, passant per el Tàber, els Codals i el Puig de les Falzies (sota la Llotja). Aquest fenomen s'anomena com 'trampa sedimentària', és a dir, una sedimentació amb una morfologia discontinua i igual, que s'observa des del Tàber fins a l'actual Diagonal Mar.




Línea de costa romana. RIBA, O; COLOMBO, F. Barcelona: La Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geología urbana
Barcelona: Planetaterra, 2009, pg. 278. ISBN: 9788492583393.

Barcino tenia port?

El port romà va ser un port natural situat al fossat de la muralla, provocades per les rieres de Collserola i el torrent de l'Olla, però es tenen constàncies en època tardoromana, ja que fins a l’època medieval no es fa vertaderament un port a la ciutat de Barcelona.

Les intervencions que es varen portar a cap al Pla de Palau a l’any 2010 es va veure, aquestes probables evidències de port romà, com també la problemàtica de la reconstrucció de la línea de costa. El nivell romà es troba de forma parcial a uns - 6,75 m de la costa actual. A la sedimentació es troben graves gruixudes amb sorra, que indica un mitjà obert amb àmplia influència marina pel transport material deltaic del Besòs. Les rieres també juguen un paper important, com el drenatge del Pla de Barcelona, per això quan trobem restes materials es troben rodades o erosionades per el transport d’aigua. Les restes que es varen trobar en aquesta intervenció descriuen que per la forma en el que es troba retallat la sedimentació, de forma angulosa i curta, podrien demostrar una possible zona d’ancoratge. 

Tot i això, estan començant a sortir estudis actuals que situen el vertader port de Barcino al SW de les faldes de Montjuïc, ja que va jugar un paper important en quan a xarxa comercial del Mediterrani. 





Intervenció arqueològica del Plau de Palau al 2010. Tall estratigràfic del nivell romà.

Conclusió.

Com s’ha pogut veure, la ciutat de Barcelona necessita futures intervencions arqueològiques que ajudin a la reconstrucció del que fou el municipi romà, i sobretot de la reconstrucció de la línea de costa com la situació i explicació del port, ja que és un estudi molt complexa i que requereix noves investigacions per tal de trobar una resposta a aquests fets. Les condicions geològiques són molt complexes i necessiten un estudi detingut per tal d’utilitzar-les en la divulgació arqueològica i poder reconstruir la històrica de la ciutat, perquè el conjunt de tots aquest elements donen un resultat excel·lent per entendre les societats passades que varen portar a assentar-se en un lloc tan emblemàtic com és Barcelona.

Bibliografia.

AVELINO PI Y ARIMON, D.Andrés. Barcelona Antigua y Moderna. Descripción e Historia de ésta ciudad des de su fundación hasta nuestros días. Barcelona: 1854, Tomo 1, pg. 669.

GRANADOS, Oriol. J; et, al. Guia de la Barcelona Romana i Medieval. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1995, pg. 7-25.

RIBA, O; COLOMBO, F. Barcelona: La Ciutat Vella i el Poblenou. Assaig de geología urbana. Barcelona: Planetaterra, 2009, pg. 278. ISBN: 9788492583393.

SANZ PARERA, Miquel. El Pla de Barcelona. Constitució i característiques físiques. Barcelona: 1988, pg.138. ISBN: 8485709756.

SOBREQUÍS I CALLICÓ, J.; et, al. Historia de Barcelona. Barcelona: 1992, Volumen 1, pg. 418.

SOBREQUÍS I CALLICÓ, J.; et, al. Historia de Barcelona. Barcelona: 1992, Volumen 2, pg. 366.
Consultaes on-Line:

Barcelona: el Montjuïc Romano, 2º parte 30-01-2013. Las mentiras y verdades, que son muchas en la vida. Available on the Internet: <En línia: http://mtvo-lasmentiras.blogspot.com.es/2013/01/barcelona-el-montjuic-romano2-parte30.html> [Consulta: 2 de Noviembre del 2013].

MUHBA: Temple d’August. MUHBA. Available on the Internet: <En línia: http://www.bcn.cat/museuhistoriaciutat/es/muhba_temple_august.html> [Consulta: 2 de Noviembre del 2013].

diumenge, 8 de desembre del 2013

LA TORRE NÚM. 28 DE LA MURALLA ROMANA DE BARCINO

 


Fins ara hem fet un recorregut per la part de muralla del segle IV millor conservada de Barcino, i a on es pot veure en tota la seva esplendor aquesta magnífica construcció arquitectònica de l’antiga colònia romana, i que va des de l’inici del carrer Tapineria fins a l’encreuament del carrer Sots-Tinent Navarro amb la Baixada de Caçadors.

A l’arribar a aquest punt ens hem d’aturar, per poder contemplar amb gran alegria una de les darreres intervencions de recuperació del patrimoni romà de Barcelona. Estem parlant dels treballs que, en el marc del Pla Barcino han donat visibilitat a les torres números 27 i 28, fins no fa massa temps ocultes darrere d’un grup de cases adossades des d’antic a la façana de la muralla.

I especialment ens hem d’aturar per observar amb deteniment i satisfacció la intervenció realitzada en la torre núm. 28, gràcies a la col·laboració de la iniciativa privada, ja que aquesta ha estat possible recuperar-la gràcies a la ubicació del Mercer Hotel Barcelona, al carrer Lledó, núm. 7, essent aquesta torre una part de l’edifici hoteler. La restauració ha estat tant de la seva part exterior com de la interior, a on també s’ha recuperat part de la muralla del segle I.

  Ens hem volgut detenir a comentar aquest tram del llenç de la muralla no només pel goig que fa poder anar descobrint noves parts de l’arquitectura romana de la ciutat fins ara ocultes, sinó per comprovar que, quant les institucions públiques i la iniciativa privada es posen d’acord, qui surt beneficiat és el nostre patrimoni cultural.

També, i al peu de les torres números 27 i 28, s’estan realitzant treballs de recerca arqueològica que es poden seguir a través de les cròniques de la seva excavació que es fan a recerca en acció.


diumenge, 24 de novembre del 2013

PRIMER TRAM DE LA MURALLA SUD-EST DE BARCINO (CARRER DEL SOTS-TINENT NAVARRO)  

 

 
Després de la visita realitzada al Temple d’August, retornem ara al carrer del Sots-tinent Navarro on es pot apreciar un llarg tram de muralla, amb sis torres entre la Plaça de l’Àngel i el carrer Baixada de Caçador. També podem veure elements arquitectònics integrats a la muralla.




Aquesta part de la muralla, que s’inicia al carrer Tapineria, continua pel carrer del Sots-tinent Navarro i finalitza a la Plaça dels Traginers, és la millor conservada i que ens mostra en tota la seva magnitud i grandesa, la muralla del segle IV de Barcino.







El mur està format de carreus d’opus quadratum en la seva part baixa fins al pas de ronda, i la part alta estava feta d’opus vittatum. Per a la seva construcció es van reutilitzar elements i materials d’anteriors edificacions, com es pot veure tant l’interior com l’exterior, escultures, pedestals, làpides, etc.


diumenge, 3 de novembre del 2013

TEMPLE D'AUGUST DE BARCINO


 
La intensa urbanització de la Ciutat Vella fa que siguin escassos les restes romanes que s'han pogut conservar. El més notable, per la seva monumentalitat i importància, és el temple del carrer Paradís, que es troba a la seu del Centre Excursionista de Catalunya.

Es tractava del temple principal de Barcino, situat a la zona del fòrum i en la cúspide del Mons Taber. El que avui contemplem es redueix a quatre grans columnes, una part de l'arquitrau que les unia i el podi sobre el qual s'alçaven.

Va ser un edifici majestuós de planta rectangular, corinti, perípter i hexàsil, construït en el moment fundacional de la colònia al final del segle I abans de la nostra era. Mesurava 35 m de longitud per 17,5 d'amplada. Tenia sis columnes en el seu front i onze pel lateral amb dues columnes in antis (formant vestíbul). Va ser construït amb pedra de Montjuïc, recoberta amb un arrebossat que imitava al marbre. Amb tota probabilitat estava dedicat al culte imperial, és a dir a la persona de l'emperador (que en el moment de la seva construcció era August). Durant un temps va ser interpretat erròniament com a "temple d'Hèrcules" o fins i tot "tomba de Ataulf".

Les columnes estan coronades per capitells d'estil corinti. Les tres que formen angles es troben en el seu lloc original, la quarta ha estat traslladada en diverses ocasions i durant una època es trobava a la plaça del Rei.




dimarts, 22 d’octubre del 2013

LA MURALLA NORD-EST DE BARCINO (PLAÇA DE RAMON BERENGUER)

 


Una de les zones on s'aprecia millor la muralla romana és el tram de la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Contemplem les tres parts de què es compon la cinta defensiva. A la seva zona inferior, una construcció d'opus quadratum de base de gres de Montjuïc. La tècnica canvia a partir de la motllura del pas de ronda, convertint-se en un mur a base de pedres molt més petites (opus vittatum). Estava rematada per torres quadrangulars que sobresurten del llenç de la muralla, amb finestres de mig punt. Algunes construccions medievals, com la capella de Santa Àgueda i el Palau Reial, van modificar la muralla a base d'aprofitar l'espai entre torres. Aquest tros té una gran espectacularitat, amb pedres de tons que van des del gris rosat, i constitueix una altra de les imatges famoses de Barcelona.


En aquesta imatge es pot contemplar perfectament l’estructura d’una de les torres de la muralla romana, i el seu aprofitament posterior. La base d’
opus quadratum, fins al pas de ronda, o s’aixecava la part de torre d’opus vittatum i per sobre, la torre octogonal del campanar de la capella de Santa Àgueda, construïda entre els segles XIII al XV.




dissabte, 5 d’octubre del 2013

LA MURALLA NORD-OEST DE BARCINO




En el moment de la fundació de la Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, entre els any 15 i 10 abans de la nostra era, es va construir una primera muralla, i atès que era una època de pau i sense amenaces exteriors, la pax romana, va tenir un caràcter simbòlic i representatiu; es tractava de delimitar el territori, el pomerium, i donar importància al nou assentament, més que de donar-li una funció defensiva.



A principis del segle IV les circumstàncies havien canviat, i la colònia es va dotar d’una infraestructura realment defensiva i va procedir a construir una de les seves obres més importants i que ha perviscut fins els nostres dies, la segona muralla, i és davant el traçat nord-oest que ens trobem en aquest moment, i que dóna a la plaça Nova, cantonada carrer Tapineria.



Aquesta segona muralla es va alçar davant de la primera, que li va servir de recolzament, i fou construïda amb carreus quadrats de gres de Montjuïc. El llenç de la muralla i de les torres es pot veure que està realitzat en opus quadratum, i la part superior de les torres amb opus vittatum. En total s’han comptabilitzat 76 torres, si bé alguns tractadistes parlen de 78.

Les dues torres situades a la plaça Nova són les números dos i tres, i en aquest tram es pot observar clarament la cornisa sobre la qual discorria el pas de ronda. En alguns dels blocs de pedra s'adverteixen restes escultòriques que indiquen el reaprofitament dels materials procedents d'altres monuments. Així, a la cantonada de la torre més propera a la Catedral, a l'altura de la segona filada de carreus sota la cornisa, es poden veure perfectament un fascis, insígnia dels cònsols romans en forma d'un feix de vares.



En aquesta zona, davant de la muralla, les excavacions van revelar l'existència d'un canal amb una amplada màxima de 23 m i una profunditat de fins a 6 m que seguia el contorn exterior de la muralla fins on avui es troba la plaça Ramon Berenguer. Es desconeix la funció d'aquesta zona excavada, que amb el pas del temps va anar omplint de sediment i fang.



 




Podem contemplar un dels angles de la muralla romana a la cantonada de l'avinguda de la Catedral amb el carrer Tapineria. Estava presidida per una torre octaèdrica que va ser construïda utilitzant en la seva base nombrosos elements arquitectònics i escultòrics. 

L'interior de la torre és visitable des del Museu Diocesà.








Aquesta muralla va estar amb ús fins l’edat mitjana, moment en el qual el creixement de la ciutat i les seves necessitats defensives van fer necessari construir una de nova, restant poc a poc la muralla la romana integrada amb els diferents edificis que s’anaven construint i adossant a la mateixa, fins que a partir del segle passat es van començar a recuperar i posar en valor.

Actualment, com veurem al llarg d’aquest bloc, es conserven moltes restes, tant de les muralles com de les torres i que poc a poc se’ls hi va donant la visibilitat que es mereixen.

Una iniciativa municipal, el Pla Barcino, està treballant en aquests moments per posar en valor tot el patrimoni romà de la ciutat de Barcelona, com un nou element cultural a afegir als seus múltiples atractius.




dissabte, 21 de setembre del 2013

LA PORTA PRAETORIA DE BARCINO




Ens trobem ara davant la Porta Praetoria (en alguns estudis també es parla d’ella com a Porta Decumana): es tractava de la porta Nord-Oest, del segle IV (la segona muralla), situada a l’actual plaça Nova i que donava inici al decumanus maximus, que juntament amb el cardo maximus eren els carrers principals de qualsevol colònia romana, i també de Barcino. El decumanus maximus coincideix el seu traçat amb els actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat.



Es tractava d’una porta triforada de la qual actualment es conserven dues torres semicirculars, per les que discorria un pas central de major altura per als carros i dues portes laterals, integrada la de la dreta al lateral del Palau del Bisbe, podent-se veure les restes de l’altre pas de vianants a l’interior de la casa de l’Ardiaca, on es troba l’actual Arxiu Històric de la Ciutat. Tot el conjunt està realitzat en opus quadratum.


Respecte a la porta lateral del Palau del Bisbe, està formada per un arc de mig punt realitzat amb dovelles de bona qualitat, té 2,55 metres d’alçària i una amplada de 0,92 metres. Si bé és de difícil accés i es troba darrera una reixa, val la pena aproximar-se i observar-la.

També a l’interior de la casa de l’Ardiaca es pot veure el punt d’entrada de l’aqüeducte que abastava d’aigua a la colònia.

Fins el segle XIX es va conservar l’arc central que unia les dues torres però que malauradament va ser enderrocat, si bé es conserven alguns gravats de l’època.

Gravat d'A. de Laborde (1803)





diumenge, 1 de setembre del 2013

L’AQÜEDUCTE ROMÀ DE BARCINO




L’aigua va ser sempre un element fonamental pels romans, i fonts públiques i termes eren dels principals equipaments que no podien mancar a cap ciutat romana. I per poder tenir aigua en abundància i garantida els romans no dubtaven d’anar a cercar-la a on es trobava i mai s’exhauria, ja fossin fonts, rius o llacs. I normalment s’havia de recórrer centenars de kilòmetres i salvar valls i muntanyes, i per aconseguir-ho els enginyers romans van idear una de les obres de l'arquitectura més espectaculars i que per si sola ja fan reconeixible l'urbanisme romà: ens referint, naturalment, als aqüeductes.

Barcino, des de la seva fundació, va tenir resolt el subministrament de l’aigua, essent el seu lloc d’obtenció les fonts del Besòs, dins arribar al mont Taber.

Una part important del seu recorregut era soterrani, i s’han trobat restes arqueològiques al carrer del Coronel Monasterio, a Sant Andreu, si bé l’entrada a la colònia es feia mitjançant el sistema més conegut, es a dir, per un pont d'arcs.

A la plaça 8 de març es pot veure un conjunt d’arcs integrats en una paret mitgera d’un edifici del segle XIX del carrer Durán i Bas, i que va ser descobert a l’any 1988. També podem veure restes de la base d’un dels pilars de l’aqüeducte a la casa de l’Ardiaca.



Si bé tradicionalment s’havia considerat que eren dos els aqüeductes que servien d’aigua a la ciutat, els darrers estudis arqueològics (Carme Miró i Alaix) conclouen que només era un, que es desdoblava a l’entrar a la colònia. Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins el segle IX.


Per tenir una imatge de com podia ser l’entrada a Barcino de l’aqüeducte, a l’any 1958 i sota la direcció de l’àrqueòleg Josep Serra-Ràfols, es va fer la reconstrucció d’un dels arcs a la Plaça Nova, al costat de la d’una de les portes principals de l’entrada, la porta preatoria, situada al nord-oest de la muralla, que donava inici al decumanus maximus. 
No és un arc autèntic, si bé dóna una bonica imatge.



L’aqüeducte.

L'aqüeducte de Tàrraco



L'aqüeducte era un canal artificial que servia per subministrar aigua a una població salvant els desnivells del terreny i era una de les construccions fonamentals de l’arquitectura romana, eren grans obres d’enginyeria que permetien superar tots els obstacles topogràfics, ja fos excavant les roques i muntanyes, com salvant els desnivells mitjançant ponts amb arcades.

Tenien una forma similars als ponts, es a dir, el conducte de l’aigua estava sostingut per grans arcs, d’alçada considerable, i mai es dissenyaven en línia recta, per evitar la velocitat de l’aigua i que arribés tèrbola a la ciutat, tot i que a l’arribar es dipositava en grans cisternes (castellum aquae), que a la seva vegada feien de distribució de l’aigua: una part per les termes, l’altre per les fonts públiques i la tercera per les domus que podien gaudir d’aquest privilegi.